Una parròquia oberta a ...
Parròquia
Sant Joan Bosco
Barcelona
MISSATGE.
Som hereus d’una llarga Història. L’evangeli de Lluc fa arribar la Genealogia de Jesús fins a Adam (Lluc 3,38). La Ciència actual enriqueix aquesta dimensió quan ens diu que la nostra vida actual no prové només dels nostres avantpassats humans sinó que ve de molt més lluny. Som hereus, juntament amb tots els vivents, d’una única vida que va començar, encara no sabem com, en una primera cèl·lula. Biològicament, i parlant amb tota propietat, som germans de tots els vivents. O potser millor: som “fills” de tota la Història passada.
RESPOSTA.
Nadal és una invitació i una ocasió per sentir-nos reconciliats amb tots els Humans, amb tots els Vivents i, fins i tot, amb tot l’Univers.
Com Maria, ens cal també anar decididament a la muntanya de Judà; és a dir: retrobar-nos amb la nostra Història i poder escoltar les velles i belles paraules dites també a cada un de nosaltres: “Feliç tu que has cregut!”; feliç tu que has dit “sí” a l’Home, que va naixent i creixent anhelant la plenitud.
PREGUNTES per al diàleg.
Hi ha persones que solen dir que, per a elles, aquestes festes són tristes. Segons el vostre parer, d’on neix aquesta tristesa? Què hi manca o què hi sobra en les seves vides?
No creieu que, pel que apareix, la nostra Església està més preocupada per l’ètica que per l’evangeli? És missió de l’Església, l’Ètica? Què en penseu?
“La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”. Quina diferència poseu entre “Joan” i “Jesús”? Qui és realment el vostre messies?
PREGUNTES per al diàleg.
1. “Feliç tu que has cregut”. Com experimenteu la felicitat de creure? A què us mou, aquesta felicitat?
2. Com van les vostres relacions amb “tots els vivents”? La fe en déu us porta també a creure en la vida?
3. Religiosament parlant, us quedeu a vegades a Judea, amb el seu temple, o retorneu sempre a Galilea?
2n diumenge d'Advent: amb atenció (estiguem atents)
Per a preparar el Nadal, la Litúrgia ens proposa la figura de Joan Baptista, el precursor. Però la missió de Joan com a precursor es situa en la vida pública de Jesús. Aquesta barreja de moments (naixement – vida pública) pot crear una certa confusió. És un dels inconvenients d’una lectura fragmentària i desordenada dels diferents evangelis.
Però aquest inconvenient pot tenir un efecte positiu: comprendre millor els anomenats Relats d’infantesa, que es llegeixen en les festes de Nadal.
S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes...
No es tracta de l’acció de les màquines gegants que destrossen els nostres paisatges sinó d’alçar els “homes-fondalada” i d’abaixar els “homes-muntanya”.
Com els ordinadors que usem cada dia, també el cervell humà, des de fa milers d’anys, ha creat molta realitat virtual; però en bona mesura ha estat unarealitat virtual “infectada” pel virus del domini.
En la realitat real apareix clar que tots els humans somiguals en dignitat. Com sol dir una bona amiga meva, professora de matemàtiques, “d’home a home hi va zero”.
A pesar d’això, entre tots hem anat creant una realitat virtual fonamentada en relacions de superioritat-inferioritat. D’aquí que la nostra societat, de fet, no pugui “funcionar” si prescindim del domini d’uns sobre els altres.
Cada Poble ha tingut els seus profetes que han denunciat aquesta situació injusta. Però estem tan “posseïts” pel virus del domini que ni tan sols se’ns ha acudit de treure’l, sinó que, com a màxim, hem intentat transformar-lo (cosa que s’adiu moltíssim amb la naturalesa dels virus!).
- Uns intenten invertir-lo, passant de dominats a dominadors.
- Altres intenten compensar el domini que pateixen exercint un domini sobre altres de més dèbils.
- Altres intenten contrarestar el domini que pateixen creient en un Déu que destruirà els seus dominadors...
Però res de tot això és vàlid. El “baptisme de conversió” que predica Joan contempla només una possibilitat vàlida: treure el virus. Treure el virus del domini dels nostres ordinadors cerebrals!!!. És a dir: abaixar les muntanyes i alçar les fondalades. Tota la resta és pura trampa.
...la paraula de Déu al desert...
Sorprèn la “solemnitat” amb què Lluc ens presenta la predicació de Joan Baptista, el precursor, indicant amb exactitud les circumstàncies de temps i de lloc. Aquesta solemnitat és una manera de remarcar un contrast. Els temps i els llocs venien determinats pels Poderosos de cada moment. No hi havia calendaris domèstics (com actualment) ni plànols dels diferents espais. El “temps” es comptava segons els anys de regnat del propi emperador o del rei a qui cadascú estava sotmès; i el “lloc” venia assenyalat per l’extensió dels dominis de l’amo de torn.
Doncs bé: després de fer-nos una detallada i solemne presentació dels Poderosos, ens diu que la Paraula de Déu ressona precisament al desert, on els Poderosos no hi busquen res (Encara no es coneixia el petroli...), i va dirigida a un pobre homenot, marginat de tothom, que hi fa la viu-viu.
MISSATGE.
El desert és un territori, però significa principalment una situació del cor i de la ment. Al desert hom es troba cara a cara amb si mateix i amb les seves possibilitats i limitacions. La carència de tot dóna importància a qualsevol cosa: una font, una pedra, un bri d’herba, un animal silvestre, una cova, l’ombra d’un arbre, un company... Qualsevol troballa pot ser sentida com un do de Déu o com una conquesta pròpia. Per això el desert és també el “lloc de la prova”: cal decidir-se entre fidelitat i rebel·lia; entre germanor i traïdoria; entre esperança o desesperació; entre fe o solitud.
Tot ésser humà que hagi decidit viure “fidel a la Vida” es trobarà un moment o altre, i potser en molts moments, en situació de desert, i per tant també en situació de prova; i haurà de decidir. I a vegades “decidir” es pot convertir en la prova més difícil!
Al desert, Joan hi ha fet l’experiència de la generositat de Déu, i ara va per la regió del Jordà (el límit del desert) i l’ofereix a tots. “Tothom veurà la salvació de Déu” si accepta que s’alcin les “fondalades” i s’abaixin les “muntanyes”.
RESPOSTA.
Cal renunciar a ser “homes muntanya” i “homes fondalada”. També cal ser conscients que no hi hauria “homes muntanya” si no fossin enlairats per “homes fondalada”; ni hi hauria “homes fondalada” si ningú no acceptés de ser convertit en “muntanya”. D’home a home hi va zero. Només assumint aquesta equació matemàtica podem anar preparant el naixement de l’Home en plenitud.
Aquest aplanament és molt necessari i urgent en tots els camps, i sobretot en l’Economia, o en la Política, la qual ha tornat a convertir-se en la “religió del Poder” amb els seus ídols i grans sacerdots, amb les seves festes sagrades i dogmes, i, dissortadament, també amb les seves víctimes.
No obstant, aquí ens toca fixar-nos especialment en la nostra Església, perquè actualment (i ja fa temps) s’hi dóna una gran contradicció: mentre per un cantó ens fa arribar el missatge radicalment “aplanador” de Joan (i de Jesús), per un altre cantó crea “muntanyes” quan ens “invita” a veure alguns companys nostres com a “representants de Déu”; O “enfonsa” d’altres (“fondalades”) que el millor que se’ls ofereix és “obeir”.
És urgent detectar la dosi immensa de falsa obediència que ha aflorat i està aflorant en la nostra Església. Una mala conseqüència d’aquesta obediència nefasta és, entre nosaltres, l’esmorteïment de les Comunitats, convertides sovint en “fondalades” sense dignitat ni iniciativa, a mercè d’un protagonista “muntanya”.
La “jerarquització” de la vida eclesial dóna per suposat que la vida arriba “de dalt”. Però això s’oposa directament al missatge de la “encarnació”. En lesComunitats, la vida es genera per l’eficàcia de lacomunió interna. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20). Cal respectar aquesta vida. Només respectant la dinàmica de la comunió interna anirà sorgint la Comunió de tots amb tots.
Narcís Ponsatí
Pere Torras
Josep Mª Bisbe
PREGUNTES per al diàleg.
1. Dintre l’ambient de Nadal propi d’aquests dies, què pot significar, en concret, per vosaltres, “fer desert”?
2. Muntanya, en l’evangeli d’avui, vol dir superioritat. Quines superioritats us abasseguen més en aquestes Festes de Nadal?
3. La manera com estan organitzades les nostres esglésies (bancs, taula o altar, presbiteri,...) fa visible que s’han alçat les “fondalades” i abaixat les “muntanyes”?
1r diumenge d'Advent: amb atenció (estiguem atents)
“Advent” vol dir arribada o vinguda.
Com a primer diumenge d’Advent comencem a preparar l’arribada de Jesús pròpia del Nadal. Però com a primer diumenge de l’Any litúrgic C, l’evangeli d’avui ens presenta ja la “segona arribada” de Jesús en forma de fill de l’home en plenitud. És una bona pedagogia que en començar un nou Curs se’ns presenti ja el terme vers el qual caminem. Per això l’evangeli d’avui és, de fet, el mateix que llegíem fa quinze dies, al final de l’Any B (diumenge 33 de durant l’any), si bé aleshores llegíem la versió segons Marc, i en canvi avui hem llegit la versió segons Lluc, que serà l’evangelista protagonista de tot aquest any c.
El discurs escatològic (de skaton = temps finals), dit també apocalíptic (de apokalypsis = revelació de secrets amagats), segons la versió de Lluc no parla, com la versió de Marc, de “dolors de part”, però la idea bàsica és la mateixa. “Llavors veuran venir el Fill de l’Home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”.
L’expressió “venir sobre un núvol” no ens ha de desorientar. L’Home (el “fill de l’Home”) no ve de fora. L’Home és realment “fill de l’Home”, “fill de la Humanitat”. Més encara: és “fill” de tota la Creació. La referència al “núvol” (“...vindrà sobre un núvol”...) és una manera d’indicar la presència activa de Déu en aquesta “arribada de l’Home”.
Avui dia la Ciència ha descobert i ensenya les profundíssimes connexions que hi ha entre totes les coses de l’Univers. Els dits amb què ara teclejo aquestes lletres que tu estàs llegint estan formats per uns àtoms que són més antics que el nostre Sistema Solar, i eren components d’alguna estrella o de pols interestel·lar fa milers de milions d’anys; i dintre de poc, ben lluny dels meus dits, formaran part d’un altre vivent o mineral o de l’atmosfera.
Això que actualment ensenya la Ciència, d’alguna manera ja ho havia intuït el sentiment religiós de moltes persones. Des de la Religió no es va descobrir l’evolució de la Vida i de l’Univers, però es va intuir que estem dintre d’una única HISTÒRIA que entre tot i entre tots anem fent.
Cada un de nosaltres és una història; i la nostra història personal és fruit, part i actora dins la gran Història de l’Univers.
El discurs escatològic dels evangelis sinòptics “connecta” l’home amb el ritme, les peripècies i convulsions de la Història de l’univers.
Quan es va escriure l’evangeli de Lluc, els jueus i els cristians estaven experimentant en la seva pròpia carn guerres, matances i grans desastres... “Fins l’estelada del cel trontollarà”. Però l’evangelista els invita a “llegir” tot això com a signes dels temps. “Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”.
Avui sabem que l’Univers és tan immens que ens resulta difícil pensar que nosaltres, o fins i tot el nostre minúscul sistema solar, hi puguem tenir la més mínima rellevància. Astronòmicament parlant, no tenim cap mica d’importància.
Amb tot, el sentiment de no estar “perduts” en l’Univers sinó de ser-hi “estimats”, ens ve a la ment tan bon punt intuïm que aquest incommensurable Univers no és nomésuna immensa màquina sinó també un “llibre”; un llibreque “parla” precisament als minúsculs éssers intel·ligentsque vulguin aprendre a “llegir-lo”. Són innombrables les persones que han vist i veuen l’Univers com un granpoema d’amor que Algú ha escrit precisament per als únics capaços de “llegir-lo”: els éssers amb intel·ligència.
L’aparició de l’Home.
Si no ho recordo malament, al museu Dalí de Figueres hi ha una gran pintura que, vista de prop, està composta de petits dibuixos, taques, ombres,... Però si us n’allunyeu suficientment, hi apareix amb tota claredat el retrat d’una persona (A. Lincoln). De manera semblant, quan “mirem” el món amb suficient perspectiva, podem descobrir-hi un “poema d’amor” que ens descriu l’Home com a coronament de tot. Això ens invita a pensar que la nostra història personal i la Gran Història no són pashistòries cegues, una simple successió d’esdeveniments, sinó el fruit d’un “projecte”. Així ho expressa explícitament l’inici de l’evangeli de Joan: “Al principi hi havia la Paraula (el Projecte)”. Per això en diem “HistòriaSagrada”.
Evidentment, quan aquí parlem de “història” no li donem pas el significat que aquesta paraula té modernament com a “coneixement documentat de fets passats”, sinó que té una significació molt més profunda. Quan diem “història” estem parlant d’una manera de ser, d’unamanera d’existir. Volem indicar que ens entenem a nosaltres mateixos, juntament amb l’Univers, com una realitat que té un inici i que va avançant vers un horitzóobert, encara desconegut, però ja intuït com a plenitudde tots en el Tot.
MISSATGE.
El missatge està directament expressat en les mateixes paraules que hem llegit: ”Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”.
Al començament d’un nou curs litúrgic no sabem quines experiències ens tocarà de viure-hi. Podem suposar que n’hi haurà de bones i de dolentes, perquè estem en unahistòria que té un bon terme, però, a vegades, un mal camí. Fins i tot, sota l’efecte multiplicador dels mitjans de comunicació, podem tenir la sensació de que “tot s’enfonsa”.
Noteu que això no ha pas de ser necessàriament entès com una mala sensació. Per a fer un món nou pot ser una bona cosa que primer el “terreny” on construir-lo quedi net. Bellament, i amb profunditat, ho expressa el científic i poeta David Jou:
Què vols que esperem ara de Tu
sinó camí,
molt de camí,
la llibertat que queda després de caure tots els regnes,
d’enfonsar-se tots els poders,
d’ensorrar-se tots els somnis de glòria?
En aquest buit que queda,
quant d’espai per a néixer altra vegada!
Ben cert: “En aquest buit que queda, quant d’espai per a néixer altra vegada!”
RESPOSTA.
També la resposta ens ve directament donada per les paraules de l’evangeli d’avui: “Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor... Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.
“Drets davant el fill de l’Home”. L’Home en plenitud ésl’horitzó de la Gran Història. L’Home és el criteri de l’èxit i del fracàs: d’èxit, per tot aquell que ha “fet humanitat”; de fracàs, per tot aquell que ha “desfet humanitat” bloquejant-ne el “camí” per fixar-hi la seva estada.
En aquesta tasca de “fer humanitat” no existeix atur, ni jubilació forçada, ni incapacitat permanent... Sempre podem estar creativament “en actiu”.
Narcís Ponsatí
Pere Torras
Josep Mª Bisbe
PREGUNTES per al diàleg.
1. Com us afecta la sensació difusa de que tot s’està enfonsant? Dit d’una altra manera: Si creiem que “un altre món és possible”, no podria tenir alguna cosa de bo que “tot s’enfonsi”?
2. Advent. Preparació del Nadal. Quin, Nadal?
3. Feu-vos un comentari o reflexió sobre el vers de D. Jou “En aquest buit que queda, quant d’espai per néixer altra vegada!”. O dit d’una altra manera: Per Nadal, qui pot néixer de nou: Jesús, nosaltres o les dues coses?
3r diumenge d'Advent:
Les preguntes que la gent fa a Joan Baptista resulten força sorprenents, perquè no cal ser cap profeta per saber-ne la resposta. No cal una resposta de profeta perquè els cobradors d’impostos sàpiguen que no han d’exigir més del que toca, o perquè els guardes sàpiguen que no s’han d’excedir amb amenaces. Igualment, per legítim que sigui tenir dos vestits, tots ens adonem que si ens trobem amb algú que no en té cap, cal donar-li’n un, ja que es tracta d’una necessitat bàsica. Les respostes de Joan estan en el camp de l’ètica humana.
Però, precisament perquè és un profeta, Joan ens diu alguna cosa més i molt important. Quan veu que la gent s’instal·la en les seves respostes ètiques, els anuncia que “hi ha algú altre” que els convida a anar més enllà. “Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo... Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”.
Hi ha dos “baptismes”. El baptisme amb aigua ofereix un primer horitzó de conversió: abandonar els comportaments injustos. Però també ens és ofert un baptisme amb esperit sant i amb foc, que ofereix un horitzó molt més engrescador.
“Baptisme” significa “immersió”. Batejar-se amb aigua vol dir submergir-se en l’aigua, banyar-se, rentar-se.
Eren habituals les ablucions rituals, sobretot de les mans i els peus; però banyar-se al riu podia tenir un significat més radical. Era enfonsar-se en l’aigua per sortir-ne nou. En el marc d’un ritu religiós, esdevenia una acció molt significativa en si mateixa. Podia significar un canvi d’opció; una nova direcció en el camí de la vida, que prenia especial importància quan es feia davant d’algú que encarnava una nova manera viure, com Joan.
Però se’ns ofereix també ser batejats amb Esperit Sant i amb foc. Aquest baptisme és tota una altra cosa.
El foc fa referència a l’obtenció dels metalls: el mineral s’immergeix en el foc i les altes temperatures fonen el metall, que s’escola separant-se de l’escòria. Aleshores apareix el preciós i brillant metall que estava “amagat” en el mineral.
L’Esperit Sant fa referència a la força creadora i engendradora de Déu. Amb el seu Esperit, Déu ha creat l’Univers, el qual ha evolucionat fins a l’Home intel·ligent. En aquest “ésser intel·ligent”, l’Esperit continua el seu projecte invitant-lo a ser “fill”.
Ser batejat amb Esperit Sant significa que l’Home accepta submergir-se en la força humanitzadora-afiliadora de Déu. L’Home no és només una “creatura”; dotat d’intel·ligència es va fent capaç de rebre la invitació a ser “fill”, i de respondre-hi positivament. L’Home, quan és batejat amb Esperit, és com el “metall preciós” amagat en l’Univers creat per Déu.
MISSATGE
No som només creatures, i creatures intel·ligents. Això ja és molt, i ens fa capaços de generar una ètica que ens permeti el gran bé de la convivència. Però el profeta ens diu: ja ve aquell que pot “batejar-vos” amb Esperit Sant, i fer-vos “fills”. Bona i necessària és la ètica, però estem cridats a la filiació.
El Baptista acompanya aquesta bona notícia amb un avís important: “Jo no sóc digne ni de deslligar-li el calçat”. (“Deslligar el calçat” era un ritu de substitució en l’àmbit de l’aliança matrimonial). Aquesta expressió no vol manifestar humilitat sinó que expressa la incapacitat per a “substituir” al qui està venint. És a dir: Joan no pot substituir Jesús, ni el seu baptisme d’aigua pot substituir el baptisme amb Esperit Sant, ni la rectitud ètica pot substituir la bona nova de la filiació.
Ben cert: allò que podem “posar-hi” nosaltres només és l’ètica. La filiació només pot posar-li Déu mateix. Però, donat que Déu ens invita a ser fills, també se’ns demana, a més de l’ètica, l’acceptació d’aquest do de déu.
RESPOSTA.
Estem preparant el Nadal. L’evangeli ens parla de l’Esperit Sant; però tot l’ambient nadalenc ens parla de l’esperit de Consum.
L’Esperit Sant ens obre un nou horitzó: esdevenir fills. L’esperit de Consum ens manté al nivell de les necessitats, i ens fa més consumidors.
No esdevenim fills tot sols sinó fent germanor. Tampoc esdevenim consumidors tot sols sinó fent “societat de consum”.
Què escollim?
4t diumenge d'Advent:
Per aquells dies,
Maria se n’anà decididament a la Muntanya,
a la província de Judà;
entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria
el nen saltà dins les seves entranyes,
i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
vingui a visitar-me?
Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has cregut!
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Avui llegim aquest relat com a preparació del Nadal. La litúrgia primer ens presenta la figura del Precursor (Joan Baptista); després, és Maria qui ens acompanyarà durant totes aquestes festes.
Diem una vegada més que no es tracta de relats biogràfics sobre Jesús, Maria i Josep, sinó de relats teològics amb els quals els evangelistes (en aquest cas, Lluc) volen expressar els vincles profunds de l’Home amb tota la Creació com a obra de déu.
En els evangelis els relats d’infantesa volen deixar-nos clar que Jesús és cent per cent humà. Més encara: ell representa el “model d’humanitat”. Com els “pisos mostra” que a vegades els constructors fan per a la informació visual dels possibles compradors, Jesús és presentat en els evangelis com “l’home mostra” per a tots aquells que vulguin esdevenir plenament humans.
La nostra vida té forma d’història. Però no hem d’imaginar la Història com un fil rectilini sinó més aviat com el fil d’embastar de les màquines de cosir: cada punt va endavant però enllaçant amb l’anterior. És un fil que pren forma de vaivé.
L’anunci del naixement de Jesús té un punt de referència: “Al sisè més” de la gestació del Precursor. Elisabet, amb el seu marit Zacaries, ja ancians, representen la Història d’Israel precedent, que està a punt de completar la seva missió de preparar l’arribada de l’home en plenitud.
Maria, un cop rebut el missatge de la seva maternitat, no es centra en ella mateixa sinó que va decididament a la muntanya de Judà per acompanyar la seva parenta Elisabet.
La descripció de la “trobada” de les dues dones és d’una gran bellesa i profunditat.
Elisabet, l’anciana, mira endavant: “Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.
Maria, la noia jove, plena de fecunditat, mira enrere, sentint-se hereva de tot el Passat: cant del Magníficat (no llegit avui).
El Precursor, l’últim dels “profetes antics”, encara dintre del ventre de la mare, ja salta d’alegria quan experimenta la presència d’aquell que obrirà nous horitzons.
De “Galilea” a “Judea”: el llenguatge dels llocs.
Galilea és el lloc on es “barregen” el Poble elegit i els Pobles pagans.
Judea, amb Jerusalem i el temple, és el nucli d’Israel com a Poble elegit; i que està a punt de completar la missió especial per a la qual havia sigut elegit.
Maria surt de Galilea per “connectar” amb Judea i tot allò que representa; però després se’n torna a Galilea que és “casa seva”. Retornarà a Judea, a Betlem, per infantar el seu fill, perquè hereti les promeses del seu “pare David”; però després de complir “tot el que manava la Llei del Senyor”, també s’entornaran a Galilea, a Natzaret. Jesús no serà anomenat “betlemita” sinó “natzarè”, paraula que sona igual a una altra que significa “rebrot”. Jesús és el “rebrot” de la “soca de David”; però no creixerà a Betlem (ciutat de David) sinó a Galilea perquè les seves branques acullin tothom a la seva ombra. Quan compleixi 12 anys (edat d’emancipació en aquell temps), Jesús tornarà anar a Jerusalem on, de moment, encara hi ha la “casa del meu Pare”; però tornarà de seguida a Galilea on realitzarà la seva missió d’universalitzar la “casa del Pare” iniciant el “Regne de Déu” ofert a tothom.